Avui us vull compartir un dels temes que més ens desgasta emocionalment, mentalment i energèticament, les confrontacions directes amb els alumnes. En aquest article veurem com actuem habitualment i proposarem mesures alternatives més funcionals davant d’aquest tipus de situacions.
Un dia em vaig creuar pel carrer a un indigent ebri, de segur que a les seves venes hi devia haver més alcohol que sang. Amb prou feines s’aguantava de peu i al passar pel seu costat em va dir: “hijo de puta!”. Una petita fiblada de dolor va aparèixer dins del meu cor, una part de mi més vulnerable s’havia sentit danyada, però de seguida va aparèixer una part més madura que em va abraçar i em va dir amb tendresa “no pots posar el teu valor en mans dels altres, però encara menys d’aquest pobre home!”. De cop la ràbia i el dolor es van transformar en compassió i en tristesa cap a aquell indigent, cap al maltracte que s’estava infringint a ell mateix i cap al dolor que devia estar tapant amb el tetra-break de “Don Simon”. Vaig entendre que l’insult que ell havia proferit parlava d’ell i no de mi, i que jo m’hagués sentit per un moment atacat, parlava de les meves inseguretats i del meu sentiment de falta de valor i no pas d’ell.
Em va ser fàcil deixar de fer-me personal la confrontació amb l’indigent. En canvi, quan al centre tenia confrontacions amb els alumnes em costava molt més deixar de fer-me-les personals. I és que la confrontació directa amb els alumnes és una de les situacions més intenses i desagradables de la nostra feina com a docents, i segurament la que més pors, inseguretats i malestar ens genera. Quan apareixen, fem el què bonament sabem i podem, i tot i això, sovint les nostres respostes no són les més funcionals.
Cal recordar que a mi no m’agrada parlar de bons i mals docents, sinó de docents més i menys experimentats, amb més o menys habilitats per usar estratègies més o menys funcionals. Avui repassarem quines són les accions habituals menys funcionals en el cas de que apareguin confrontacions directes amb els alumnes i proposarem alternatives més funcionals.
Aprendre a respondre a aquestes situacions tant dures i intenses, és sens dubte un repte que tot i que no és agradable quan es dóna, sí que és una oportunitat per adquirir un aprenentatge, que de fer-lo, ens generarà una gran seguretat dins de l’aula.
Què ens genera una situació de confrontació directa?
Quan hi ha una situació de confrontació directa, s’activen emocions molt intenses que ens generen un malestar molt gran i que ens afecta en el pla mental, anímic, emocional, energètic, laboral, personal, i en definitiva a tots nivells. I un cop ha passat sovint revivim en la nostra ment tota la situació i tornem a sentir aquestes emocions de ràbia i de sensació d’injustícia. A més, si no es resolen, entrar a fer classe en aquest grup on hi ha l’alumne en qüestió, se’ns fa lògicament molt desagradable i incòmode.
La ràbia que apareix a l’alumne en un cas de confrontació directa, volcada en forma d’actitud agressiva i irrespectuosa cap el docent, ens genera sovint una resposta emocional intensa en forma de ràbia que fa que percebem a l’alumne com a un mal educat, algú que ens està desacreditant com a docents, un enemic que cal batre. Per aquest motiu només trobem dues sortides: guanyar o perdre, sotmetre o ser sotmès, atacar o defensar, agredir o víctimitzar, deixar-se portar per la ràbia o reprimir-la i negar-la perquè no encaixa amb la nostra imatge.
Des d’aquesta perspectiva és molt fàcil que vegem la confrontació directa com una lluita de poder, un desafiament a l’autoritat, una falta de respecte al docent, ens ho fem personal, jutgem a l’alumne que l’ha protagonitzat i vetllem perquè tingui un càstig exemplar.
En ple conflicte, les respostes surten de l’instint de supervivència més primari. El cervell reptilià reacciona de forma automàtica per la por a ser danyat o desacreditat per l’alumne. Per això, moltes vegades ens en penedim del què diem o fem empesos per aquesta emocionalitat reactiva. En aquesta situació, fem a l’alumne culpable de les emocions que estem sentint i això confirma la idea de que és un enemic.
Cal recalcar que l’alumne evidentment és responsable de les seves accions i que si actua de forma irrespectuosa i mal educada, n’haurà d’assumir la responsabilitat; ara bé, igual que l’alumne és responsable de les seves accions, la gestió de les emocions que ens apareixen i com hi responem, serà responsabilitat nostra. És molt possible que molts docents al llegir això hi estiguin en desacord, però si nosaltres som víctimes de les emocions que ens desperten els alumnes, mai hi podrem fer res per aprendre a respondre-hi d’una forma que sigui més funcional per nosaltres i per ells.
Acceptar les nostres emocions no sempre és fàcil i menys quan són tan desagradables i intenses. De totes maneres, el patiment no ve només per la ràbia que sentim, sinó sobretot pel judici que fem d’ella i de nosaltres mateixos per sentir-la. La negació del què és perquè no encaixa amb la imatge del què hauria de ser, és l’origen de la sensació de falta de valor i això és el què verdaderament ens fa mal; que l’alumne que ens està confrontant ens estigui ensenyant que hi ha parts de nosaltres que no les acceptem tal i com són.
Però què hi ha realment darrera d’una confrontació directa i quines conseqüències té no veure-ho?
A un nivell molt superficial, l’alumne que entra en una confrontació directa està en desacord amb alguna cosa que hem dit o fet, i ens veu com a un enemic. Però si anem a un pla més profund, darrera d’aquesta confrontació directa hi ha alguna part de l’alumne que de forma conscient o inconscient, necessita i busca ser vista i reconeguda.
Si ens ho fem personal, el malestar que ens genera és tan intens, que se’ns fa impossible veure res més que el dany que ens han fet. Ens quedem amb la part superficial, veiem a l’alumne des del dolor que ens genera el seu atac, i la resposta es polaritza en forma de víctima (callem i ens sotmetem a l’alumne i en cas de verbalitzar-ho, deixem que siguin altres docents els qui ho resolguin) o d’agressor (sotmetem a l’alumne a través de ser més intensos en la confrontació i/o amb càstigs exemplars) i li confirmem que “som el seu enemic”.
En cas de què ens victimitzem, això ens portarà a fer-nos petits davant l’alumne, bé perquè ens empassem la seva falta de respecte i la carreguem a les nostres esquenes, bé perquè tot i denunciar-ho, esperem que altres docents (tutor, cap d’estudis, director/a,…) ens ho solucionin. En ambdós casos, haurem perdut tota autoritat no sols amb l’alumne en conflicte, sinó també amb la resta del grup classe.
Evidentment, tornar a entrar a fer classe a aquest grup, serà quelcom més que un maldecap; ansietat, nervis, depressió acaben apoderant-se de nosaltres i la baixa laboral acaba sent sovint l’única sortida, tot esperant que el proper curs ja no tinguem a l’alumne en qüestió. Malauradament, el més provable és que el proper curs aparegui una situació similar encara que sigui amb altres alumnes i així fins que el docent aprengui a valorar-se i a reconèixer-se a sí mateix com el líder de l’aula, fet pel qual precisarà d’un treball personal de qualitat.
I en el cas que ens posicionem en la forma agressora i sotmetem a l’alumne a través de la nostra intensitat i/o de càstigs exemplars més propers a una revenja que a una voluntat d’aprenentatge, tot i que en la forma aparentment “haurem guanyat”, seguirem confirmant a l’alumne (i a nosaltres mateixos) que som enemics, fet que ens farà estar contínuament en guàrdia i amb una por (sovint inconscient) de que potser algun dia “perdem”. En aquests casos, el vincle de seguretat entre docent i alumne no és possible i l’alumne seguirà buscant la confrontació amb altres docents o creurà que les seves necessitats no són importants i es posicionarà com a víctima.
Per tant, tant si ens posem per sota com si ens posem per sobre de l’alumne, ens quedem amb un el malestar a dins que no ens permetrà veure què s’hi amaga darrera de la demanda irrespectuosa de l’alumne, i que es seguirà repetint amb nosaltres o amb altres docents fins a ser vist, fins que algun docent entengui que la ràbia mal expressada amb manca de respecte, era una crida d’atenció, una queixa o una demanda d’ajuda encoberta, és a dir, fins que un adult vegi la part oculta. Un cop això passi, és molt possible que la confrontació s’acabi o quedi molt atenuada i farà que sigui menys provable que el conflicte es torni a repetir.
Tenim alguna alternativa diferent a l’agressió o la submissió?
Doncs saber veure quina demanda real hi ha darrera d’aquesta forma desagradable i maldestre de voler ser vist. Però per això cal una elevada consciència i gestió emocional, que ens permeti acceptar les emocions de ràbia i por que se’ns estan despertant, entendre el seu missatge (cal posar límits), però no deixar-nos endur per elles.
A continuació us proposo una sèrie de passos, no perquè s’hagin de seguir tal qual, sinó perquè serveixin com a un possible protocol que ens doni més seguretat pels que ens costa més lidiar amb aquestes situacions. Els passos podrien ser:
1.- Apareix el conflicte en forma de confrontació directa greu i desafiament.`
2.- Reconec les emocions que m’apareixen i les valido de la mateixa manera que valido les emocions de l’altra part (no la forma de mostrar-les): “Veig que estàs molt enfadat i segur que en tens els teus motius” aquesta frase desactiva en gran mesura a l’agressor.
3.- Uso les emocions que estic sentint per posar límits: “…però si vols que escolti les teves demandes i necessitats m’hauràs de parlar bé i amb respecte com jo ho estic fent amb tu perquè sinó, no ens entendrem”.
4.- Si l’alumne baixa la intensitat i es pot reconduir la conversa d’una forma més tranquil•la perfecte, si segueix amb el mateix to, llavors es fa un segon avís “si decideixes seguir amb aquest to, t’hauré de demanar que surtis de l’aula i ja en parlarem després quan estiguem tots més calmats”.
5.- Si l’alumne es calma perfecte, si no, li demanarem que surti de classe i en parlem després. En cas que no vulgui sortir de classe, fer una transferència de responsabilitat dient: “tens dues opcions, sortir de classe i calmar-te o quedar-te i que haguem d’anar a buscar a algú de direcció amb la qual cosa les conseqüències seran pitjors per tu, així que, què decideixes?” i si tot i així no vol sortir, llavors si demanem que vingui algú de l’equip directiu (en aquest cas no ens veurem desacreditats perquè hi hem arribat donant altres alternatives, no des del fet de delegar la nostra autoritat a fora).
6.- En el moment en el que es pot prosseguir la conversa amb més calma, la idea és escoltar de forma activa sense jutjar ni interrompre l’altra part a no ser que torni a entrar en faltes de respecte. I mirar de saber què hi havia darrera de la ràbia (una no acceptació de la autoritat i dels límits, un desacord amb alguna cosa que hem dit o fet, un problema personal que res té a veure amb el què ha passat,…).
7.- Validar les emocions, les necessitats i allò que volia ser vist en l’altra part, però fer entendre que les formes no han estat les correctes.
8.- També podem expressar la nostra part sobre com ens hem sentit i les nostres necessitats. Ull amb no dir-li “Ets un mal educat!” que reactivaria el conflicte, sinó “Tal i com m’has parlat abans m’ha fet sentir molt enfadat…”.
9.- Generar propostes de millora ” …i et demano que d’aquí en endavant si no estàs d’acord amb alguna cosa me la diguis amb respecte perquè no toleraré més atacs com els d’avui. Ara ja saps que tot es pot dir si m’ho dius ben dit!”.
10.- Farem entendre a l’alumne que cal buscar una manera de reparar (més que sancionar) la situació i que ell/a assumeixi les responsabilitats dels seus actes. Pactar una conseqüència amb ell/a pot ajudar a que no se senti una víctima nostra i que aprengui a assumir les seves responsabilitats. A vegades cal aplicar una sanció, primer perquè així ho diu el protocol d’actuació i segon perquè l’acció no quedi impune als ulls dels companys i que això afavorís l’aparició de nous casos similars. Però ja no es fa des de la revenja, sinó des de la voluntat que aprengui que pot expressar el què vulgui des del respecte.
Com viuríem la confrontació directa des del Ser (la meva part més madura)?
D’entrada sabríem que una confrontació és una demanda d’ajuda o un intent maldestre de posar límits. Entendríem que l’alumne és responsable de les seves accions i nosaltres de com ens sentim al respecte. Per tant no ens ho faríem personal. Sabríem que reaccionar des de l’emocionalitat reactiva ens posa al seu nivell, de manera que sense negar-la, li posaríem límits i usaríem la ràbia que sentim per posar límits també a l’alumne. Acceptaríem i validaríem les nostres emocions i les de l’alumne. Sabríem veure quina demanda real hi ha darrera, què vol ser vist: un problema personal, una baixa autoestima, una elevada exigència amb sí mateix, una no assumpció de responsabilitats, una mala nota, un comentari que hem fet que li ha tocat la seva ferida emocional,…
Acceptaríem el fons, però posaríem límits a les formes. Entendríem que la manera en com l’alumne expressa la situació parla d’ell, no de nosaltres ni del nostre valor com a docents ni com a persones, perquè ja ens els donaríem nosaltres. Sabríem que tot i que hi hagi un intent de desafiament de l’autoritat, aquesta no és qüestionable i per tant no la veuríem amenaçada. Encara que sentíssim emocions intenses, sabríem gestionar-les de manera que en cap cas entraríem en el cos a cos amb l’alumne. Aquesta serenitat ajudaria a mantenir la sensació d’autoritat davant de l’alumne desafiant i de la resta.
Quan el què l’alumne volia que veiéssim ha estat vist, no sols s’acabaria el conflicte, sinó que s’establiria un vincle de confiança amb l’alumne perquè s’hauria sentit vist i a no ser que estigués molt afectat pel problema que tingués, rarament tornaria a generar una situació similar.
En el moment que sortís a la llum el problema real que s’amagava darrera del conflicte, és molt possible que l’alumne ens mostrés totes les emocions i la vulnerabilitat que tant havia estat amagant (important validar-les i acompanyar-lo en el procés, un judici o una negació en aquests moments el podria posar de nou en guerra).
Faríem assumir les responsabilitats a l’alumne no tant perquè tingués un “càstig merescut i exemplar”, sinó com a missatge clar de que les faltes de respecte no hi tenen cabuda dins de l’aula. Si hi hagués alguna opció de reparar el dany, es prioritzaria a mesures sancionadores. L’alumne aprendria a reconèixer les necessitats reals que hi ha darrera dels seus enfados, a expressar-los millor i a assumir les responsabilitats en aquells casos en els que els tragués de forma destructiva. I si és un alumne que té una problemàtica molt gran i es repeteixen les situacions de confrontació, segur que serien de menys intensitat i més reconduïbles, perquè ja sabria que no som el seu enemic.
Tot aquest darrer punt ha estat escrit en condicional perquè no és la resposta habitual, però potser ens pot obrir la porta a la possibilitat que hi hagi altres opcions més funcionals que les que fem habitualment quan es presenten aquestes confrontacions directes dins de l’aula.
Ara ja veiem que les conseqüències d’actuar des de la defensa o l’atac, no són funcionals, ens perpetuen en la sensació que estem en guerra constant amb l’alumnat i en la por de què qualsevol conflicte ens pugui desacreditar, treure l’autoritat, i posar en tela de judici la nostra professionalitat i el nostre valor com a persones.
La solució no passa perquè els nostres alumnes ens valorin com a persones i com a docents, passa perquè nosaltres ens valorem positivament com a persones i com a docents independentment dels errors puntuals que puguem fer. Errar no ens fa mals docents, però no aprendre’n, repetir els errors i creure que el culpable és a fora i que som víctimes del què ens passa, ens perpetúa en la disfuncionalitat.
I si a dia d’avui la nostra resposta no pot ser altra que la reactiva o la submisa, el primer que podem de fer és acceptar-ho sense jutjar-nos. Ordenar una resposta no funcional a la confrontació no vindrà d’activar una confrontació amb nosaltres mateixos, sinó que només podrem ordenar allò que no és funcional quan ho reconeixem amb honestedat, ho acceptem amb humilitat i ens tractem amb respecte i tendresa cap a nosaltres mateixos.
Cal recordar que no som culpables del què pensem ni del què sentim perquè no ho hem decidit nosaltres. I davant dels pensaments destructius i de la ràbia o la por que puguem sentir en un cas de confrontació directa, potser podem mirar d’observar-los i deixar-los ser, però a la vegada fent una pausa per no sentir-nos arrastrats per ells.
A vegades però, hi ha coses que tot i intentar-ho fer el millor possible, igualment “la caguem”. En aquestes situacions, no és tant important si les coses ens surten “bé” o “malament”, sinó com ens tractem a nosaltres quan el resultat no encaixa amb les expectatives del què hauria de ser un “bon docent” o una “bona persona”. Podem quedar-nos en la queixa i el victimisme, orientar-nos cap al problema i buscar-ne culpables en nosaltres o en els alumnes, o podem aprendre a acceptar les nostres limitacions, tractar-nos amb respecte i comprensió, reconèixer que la forma d’actuar no és funcional, responsabilitzar-nos d’ella, i orientar-nos cap a la solució i l’aprenentatge.
La primera de les opcions ens mantindrà en la inconsciència i la repetició dels mateixos errors amb les conseqüències disfuncionals que ja hem explicat, la segona ens portarà al desig i a la possibilitat de millorar per amor a nosaltres i al nostre benestar i al dels nostres alumnes.
Així, igual que passava amb aquell pobre indigent, el què diuen i fan els alumnes parla més d’ells que de nosaltres i com nosaltres responem al què ells diuen i fan parla més de nosaltres que d’ells. Tant de bo d’aquí en endavant les situacions de confrontació directa no sols siguin una font de malestar, sinó que en puguem aprendre.
En la mesura que aprenem a posar límits a la nostra resposta més reactiva i agressiva o victimista, i ens tractem amb tendresa i respecte, sabrem posar límits als alumnes que ens confronten de forma mal educada i irrespectuosa sense alterar-nos tant. Sabrem que el problema el tenen ells, no nosaltres perquè ni som males persones, ni som mals professionals, al contrari, ho fem tot el millor que sabem.