Cada cop més veiem que als alumnes adolescents els costa més assumir les responsabilitats dels seus actes i ja no diguem d’allò que els passa. La tendència és habitualment la de buscar culpables a fora: que si els pares no m’entenen, els professors em tenen mania, si no era per deures…tots els que hem treballat en la docència amb adolescents en podem donar fe.
Fins a 3r de l’ESO, els adolescents necessiten rebel•lar-se contra el sistema, perquè forma part del procés d’autoafirmació i de diferenciació dels adults que els acompanyem. Per tant aquesta queixa continuada i el fet de repartir culpes a tot el que representa el sistema, fins a cert punt, entra dins l’esperable en aquestes edats. Ara bé, quan els alumnes arriben a 4t d’ESO i ja no diguem a Batxillerat, Cicles Formatius o a la Universitat, aquestes actituds s’haurien d’anar revertint i malauradament, no sempre és així.
Aquesta situació té un origen segurament multifactorial; però possiblement la manca de temps de qualitat entre pares i fills per les exigències del món laboral i per les hores que adults i adolescents dediquem a les pantalles, en siguin uns dels principals motius.
I davant d’aquesta situació, que hi podem fer? Alguns docents, malauradament, sovint fan el mateix que els seus alumnes, victimitzar-se i buscar culpables a fora, però davant d’una situació que al final “és la que és”, potser podem aportar el nostre gra de sorra per ajudar als nostres alumnes adolescents a adquirir una major responsabilitat dels seus actes i dels seus resultats i a aprendre dels seus propis errors.
En les properes línies, us aportaré diferents mesures que poden ajudar en aquest sentit, dues pels docents i quatre d’acció directa amb els propis alumnes.
Pel què fa als docents, massa sovint ens enfadem en excés (amb el malestar que això ens genera), davant de conductes i actes disruptius dels alumnes. Els veiem com un fet inadmissible i ens els prenem de forma personal, de manera que les nostres emocions fan que sense saber-ho fer d’una altra manera, ens col·loquem com a policies, jutges i víctimes dels alumnes. Això, moltes vegades no sols no serveix per solucionar el conflicte, sinó que ens desgasta i fa que s’entrin en lluites de poder que encara el fan més gran.
El primer concepte important és que si un docent té lluites de poder dins de l’aula, en gran mesura pugui ser perquè ell/a mateix/a no és capaç de reconèixer el poder que té. Per tant el fet de saber-nos reconèixer l’autoritat sana que tenim dins de l’aula, farà que malgrat hi puguin haver coses negociables d’altres no ho siguin i que l’última paraula sempre és la nostra. Això calmarà als alumnes i ajudarà que acceptin els límits, farà que no hi hagin tants conflictes i que els alumnes assumeixin més les seves responsabilitats.
La segona eina que us comparteixo és el fet d’assumir les nostres responsabilitats quan les coses no surten com esperàvem o quan ens equivoquem. Fer-ho un amb nosaltres mateixos és indispensable per aprendre dels nostres errors, i en ocasions fer-ho també davant dels alumnes no sols els serveix d’exemple, sinó que ens humanitza i ens acosta més a ells malgrat molts docents ho puguin veure com una debilitat. De fet, si nosaltres ens jutgem i no ens perdonem pels nostres errors, difícilment ho farem amb els dels alumnes.
Però també us comparteixo 4 eines d’acció directa sobre els alumnes. La primera mesura directa que us proposo és la transferència de responsabilitat com una de les eines més potents dins de l’aula. Està basada en el fet que tots som responsables dels nostres actes, els alumnes també. Per aquest motiu, davant d’una situació conflictiva el docent (en pro del seu benestar) pot transferir la responsabilitat als alumnes (sense que això impliqui que el docent no assumeixi les seves si és que en té). Així, davant d’una situació conflictiva (que no entranyi un perill real), en comptes de posar-nos nerviosos, simplement li anunciem a l’alumne que haurà d’assumir les conseqüències que se’n derivin de la seva actitud i evidentment si persisteix, s’hauran de fer complir.
Recordar que un docent o un centre que no fa assumir les responsabilitats als seus alumnes, esdevindrà una aula o un centre amb conflictivitat. En la mesura que els alumnes veuen a un docent que no s’altera per les seves actituds però que si els posa límits clars i els fa que entenguin i acceptin les conseqüències dels seus actes, això ajuda a què els alumnes aprenguin a assumir les seves responsabilitats.
La segona mesura i molt relacionada amb l’anterior és tant com sigui possible, passar del càstig a l’assumpció de responsabilitats. Quan a l’alumne li anunciem les conseqüències dels seus actes i tot i això actua de forma diferent a l’acordada, és el moment de posar límits. Ara bé, des d’on es faci i amb quina intenció determinarà si l’alumne es fa petit o es fa gran davant d’aquesta situació. Si la resposta és des del judici, l’enfado per fer-s’ho personal, la por a perdre l’autoritat dins de l’aula i es tradueix únicament en un càstig extern; l’alumne aprendrà a sotmetre’s per la sensació de culpa i por generada pel càstig i a delegar el seu poder a fora. Es farà petit i es victimitzarà o agredirà de nou pel rancor acumulat.
En canvi, si el límit és ferm però fet per amor al propi alumne i se li transfereix la responsabilitat (veure paràgraf anterior), li transmetrà seguretat i confiança, ja no veurà tant el docent com un enemic, fins a cert punt es podrà implicar en determinar quines poden ser les conseqüències i les mesures reparadores de la seva acció i sobretot, la decisió de repetir o no aquesta actitud recaurà sobre l’alumne que es farà gran i aprendrà que els seus actes tenen conseqüències i que n’ha d’assumir les responsabilitats (potser similars a les del càstig però fetes des d’un altre espai). De cara al futur, no repetirà les mateixes actituds però no per por al càstig, sinó pel fet d’haver après a assumir les responsabilitats. A més també aprendrà a contenir-se i a autoregular-se en situacions similars, a buscar solucions constructives…
Moltes vegades la transferència de responsabilitats no té èxit i l’alumne no és capaç d’assumir-les, llavors el propi alumne ens emplaça a decidir per ell i a imposar un “càstig”. Per aquests casos us proposo la tercera mesura directa pels alumnes que és la de descobrir què s’amaga darrera les actituds disruptives, especialment en aquells alumnes que es salten els límits ferqüentment. Un alumne que no és capaç de d’assumir responsabilitats i per tant delega la responsabilitat del càstig a fora per així quedar-se com una víctima (o agressor potencial) del docent ho fa perquè hi ha algun problema de fons que no estem veient i la pròpia acció disruptiva de l’alumne és una demanda d’ajuda encoberta, que no sempre sabem veure i que busca que algun docent pugui anar més enllà del què es veu, més enllà de la pròpia acció. El fet de poder aclarir la problemàtica de fons, permetrà establir un vincle de confiança entre l’alumne i el docent que l’ha vist i a partir d’aquí ja serà més fàcil que comenci a assumir les responsabilitats en comptes de buscar culpables a fora de les seves accions.
En definitiva, el docent pot aprofitar les situacions de manca de responsabilitat per part dels alumnes com a ocasions perquè aprenguin a assumir-la en comptes de per jutjar i acumular malestar en ell/a i cap a l’alumne.